carmina

Vaig acudir a la Dra. Pérez (a partir d’aquí, l’anomenaré Marimer; no puc tractar-la amb tant formalisme) a la setmana 35 d’embaràs. Se m’havia ficat al cap que volia un part natural i em vaig anar adonant que al centre on havia anat sempre allò seria una utopia. Entenia que la situació era complicada, però necessitava posar-me en mans d’algú que estigués alineat amb mi.

Sempre recordaré la primera frase de la Marimer: “tenemos que establecer una relación de confianza en tiempo récord”. Aquesta era la seva màxima preocupació. I això ja em va enamorar.

Lògicament, no vam tenir l’oportunitat de veure’ns gaires vegades abans del part, però cada vegada que em visitava era una injecció d’amor i energia positiva per al meu home i per a mi.

El dia que feia 40 setmanes vaig anar a la consulta. Allà mateix la Marimer va veure que s’acostava el moment i em va fer anar a l’hospital. Ella encara tenia tota la tarda de visites i jo encara tenia unes quantes hores de dilatació per davant.

Un cop a la sala de parts naturals, vaig intentar fer tot el que m’havien ensenyat a les classes prepart, però les contraccions eren massa seguides i doloroses, amb prou feines podia respirar després de l’una que ja venia l’altra. La llevadora em va mirar i va veure que en 6 hores havia dilatat mig centímetre. Vam acordar que posaríem epidural. Però no va anar bé, em va fer llacuna (una zona va quedar desperta). Van mirar d’injectar-me una mica més d’anestèsia, però res, no funcionava. En algun instant d’aquells moments de nervis va entrar la Marimer a la sala. Tot i el dolor, vaig sentir alegria i alleujament.

Finalment l’equip va decidir administrar-me una segona epidural. Igual que abans de la primera, quan em van fer incorporar tremolava com una fulla, d’una manera gairebé espasmòdica. El primer anestesista no hi va donar importància i em va dir que simplement no fes cap moviment jo. En canvi, la segona anestesista em va demanar que no em bellugués gens. Com podia deixar de tremolar, si era completament involuntari? Estava superada físicament i mentalment. Però aleshores recordo com la Marimer em va agafar els braços i em va començar a fer petons al cap mentre em deia: “venga, cielo”. Vaig poder deixar de tremolar gràcies a ella.

Després d’una estona de nervis, d’empènyer, de quedar sense alè repetidament, finalment a un quart d’una de la matinada va veure la llum el nostre petit Aran, que també feia hores que lluitava com un campió.

Quan me’l van posar a sobre, les llàgrimes em queien soles. El meu home i jo vam tornar a respirar i només teníem ulls per a aquell ésser de menys de tres quilets que tenia sobre el pit. Tanmateix, no tothom a la sala es va relaxar: la Marimer continuava treballant, amb la màxima concentració. Després de treure’m la placenta, es va posar a suturar, i és que el meu perineu havia patit diverses laceracions. En algun moment entre tres quarts d’una i la una, la Marimer es va apartar per mirar la seva obra i va dir a una auxiliar que, tot i que no sagnava, l’estructura no li agradava, que no havia quedat prou estable, i que ho desfeia tot i tornava a començar. “Només la Marimer és capaç d’una cosa així”, vaig pensar somrient, “un altre hauria vist que allò no sagnava i se n’hauria anat a casa a dormir”. Va ser un altre d’aquells moments en què la Marimer t’enamora.

Aproximadament a la una va quedar satisfeta amb el resultat i va deixar que se’ns emportessin, no sense abans fer-me un d’aquells somriures seus enlluernadors.

Els dies després em va trucar i em va venir a veure a l’habitació. Em va notar defallida físicament i anímicament. Entre ella i la llevadora van decidir que necessitava un dia més a l’hospital, que em va anar molt bé per agafar forces, i la Marimer va moure tots els fils necessaris per ajornar l’alta, cosa que no agrada gaire als hospitals privats. Quan uns quants dies més tard em va veure a la consulta, em va notar molt tocada i em va transmetre moltíssima força, em va dir que li truqués a qualsevol hora per parlar. No ho deia per dir, realment es notava que la vaig deixar amoïnada no només com a professional sinó també com a persona. Els dies següents m’anava enviant missatges d’ànims i per saber com estava.

Ara que ja fa més d’un mes puc dir que estic recuperada gairebé del tot tant de cap com de cos i que estic infinitament agraïda que la vida m’hagi deixat trobar la Marimer, que va ser la llum que em va ajudar a tirar endavant quan la situació m’havia desbordat i que va aconseguir que el meu fill nasqués per via vaginal i sense fòrceps ni res que li pogués fer mal. Estic segura que, en mans de qualsevol altre equip mèdic, aquell part hauria acabat en cesària. Afortunadament, estava en mans de la millor ginecòloga del món.

Carmina